Ebola

L’ebola és una malaltia potencialment letal provocada pel virus que porta el mateix nom i és una de les més mortíferes que es coneixen per a l’ésser humà. Fins al 2014, els brots solien ser limitats –tant geogràficament, afectant sobretot àrees remotes de l’equador africà, com en el nombre de persones afectades–, però aquell any diversos països de l’Àfrica occidental van patir una epidèmia sense precedents que va arribar a les principals ciutats, va travessar fronteres i es va saldar amb gairebé 30.000 infeccions i més de 11.000 morts.

Va ser identificat per primera vegada el 1976, arran de brots simultanis als pobles de Nzara (Sudan) i Yambuku (Zaire, actual República Democràtica del Congo); de fet, el virus pren el nom d’un riu proper a Yambuku. Des de llavors s’han registrat uns 30 brots o epidèmies, majoritàriament al continent africà, amb una mortalitat superior al 90% en els ceps més letals. Aquestes són cinc, segons el lloc d’origen: Zaire (epidèmia del 2014), Sudan, Bundibugyo, Reston i Taï Forest.

Com es transmet?

El seu origen és desconegut, però es considera que el reservori més probable són els ratpenats de la fruita. El que sí que s’ha determinat és que la seva transmissió s’havia produït després de la manipulació de cadàvers o exemplars malalts de ximpanzés, goril·les, ratpenats, micos, antílops o porcs espins infectats.

L’Ebola no es transmet per l’aire: el contagi entre éssers humans es produeix per contacte amb fluids corporals, com la sang, la suor o el semen. Infecta els qui tracten directament amb les persones malaltes: els qui les cuiden, alimenten i hidraten. Per això, no només les famílies són vulnerables: el personal sanitari està molt exposat, ja que pot no saber que el pacient està infectat o pot desconèixer les mesures de protecció.

Es calcula que cada malalt transmet la malaltia a dues persones més. La manipulació dels cadàvers és un moment d’alt risc per a la propagació. Aquest assumpte, en cultures les quals ritus funeraris es basen en l’amortallament dels morts personalment pels seus éssers estimats, és un dels desafiaments per a les activitats de sensibilització a les comunitats.

Com es diagnostica?

El diagnòstic és complicat si la persona es va infectar pocs dies abans, ja que els primers símptomes (irritació ocular, dolor muscular o febre) són freqüents en altres malalties comunes, com la malària. Tot i això, si una persona presenta símptomes i hi ha raons per creure que podria estar infectada amb el virus de l’Ebola, se l’ha d’aïllar immediatament i notificar el seu cas a les autoritats sanitàries. El diagnòstic es confirma mitjançant una prova PCR-RT (reacció en cadena de la polimerasa amb transcriptasa inversa), que detecta el virus i els antígens en una mostra de fluid.

Com es tracta?

No existeix un tractament específic contra el virus i fins fa poc tampoc no hi havia vacuna. El tractament estàndard se centra a tractar els símptomes per alleujar el patiment dels pacients i intentar reduir la mortalitat: rehidratació oral o intravenosa; nàusea) i tranquil·litzants. Aquestes cures intenten mantenir hidratat el pacient, assegurant-ne el nivell d’oxigen i la pressió arterial, alhora que se li proporcionen suplements nutricionals i vitamínics, així com antibiòtics d’ampli espectre si desenvolupa infeccions. Aquest tractament proporciona més temps al sistema immune perquè lluiti contra el virus de manera efectiva. Quan la persona es recupera, és immune a la soca del virus que havia contret.

Com es prevé?

Prevenir la transmissió és crucial per frenar un brot. Per això, s’atenen les persones malaltes en centres de tractament, on se les aïlla amb estrictes mesures de control d’infeccions i on el personal sanitari treballa degudament equipat amb vestits de protecció biològica. Resulta prioritari també identificar les persones amb qui el malalt o la malalta hagi estat en contacte (és l’anomenada cerca de contactes), així com procedir a l’enterrament segur de les persones mortes. Per tot això, són essencials les activitats de promoció de la salut, amb la finalitat d’informar la població sobre l’amenaça que constitueix el virus, sobre les mesures de protecció necessàries i sobre què cal fer en cas de desenvolupar els símptomes.

El juliol de 2015, va arribar una bona notícia: una vacuna demostrava ser segura i efectiva al 100%. Es va provar en 4.000 persones no infectades, però que estaven en contacte directe amb el virus. El fet que es desenvolupés en un temps rècord de tan sols 12 mesos va demostrar que, quan es posen els mitjans (financers, polítics i científics), els avenços es poden produir molt ràpidament. L’equip de desenvolupament va incloure especialistes de la nostra organització.

El 2018, vam utilitzar aquesta vacuna experimental a l’epidèmia d’ebola declarada a la República Democràtica del Congo, mitjançant l’anomenat 'enfocament d’anell’. Això implica localitzar a les persones amb qui hagin estat en contacte els casos confirmats, que essencialment són els seus éssers estimats i els seus veïns. Aquestes persones i, alhora, els contactes d’aquestes persones són vacunades. També és vacunat el personal sanitari de la zona. Entre tots, formen un’anell’, una mena de zona d’amortiment que ajuda a evitar la propagació de la infecció. En aquesta epidèmia, que va continuar el 2019, MSF va participar en un assaig clínic que va demostrar l’eficàcia de dos medicaments nous i va provar una segona vacuna per reduir la transmissió del virus.

MSF i l’Ebola

Des del 1995, hem intervingut en setze brots d’Ebola, gairebé tots els declarats des d’aquesta data, i som l’organització mèdica de referència a l’hora de respondre a aquest virus. Les nostres àrees de treball són bàsicament tres: atenció mèdica, contenció i informació i sensibilització comunitària.

L’atenció mèdica es realitza des dels centres de tractament. Allí és on confirmem el diagnòstic mitjançant test i donem el tractament de suport, així com cures pal·liatives a pacients terminals. També prestem suport psicològic a pacients i familiars. Un centre sempre es divideix en dues zones diferenciades. A la de baix risc hi ha les oficines, els magatzems i els vestidors on el personal es posa el vestit de protecció. A la d’alt risc, hi ha, per separat, els casos amb símptomes i els casos confirmats, i també el dipòsit de cadàvers. També es consideren zones d’alt risc el laboratori i les ambulàncies.

El personal que està o pot estar en contacte amb els malalts a les zones d’alt risc utilitza vestits integrals de protecció biològica, que cobreixen cada mil·límetre de la pell i consten de pijama sanitari, caputxa, bata de goma, davantal, guants, màscara, ulleres protectores i botes. El procés de col·locar-se el vestit és molt laboriós i pot durar fins a 15 minuts; el moment de treure-s’ho és el més delicat i pot trigar fins a 30 minuts. Com la resta d’activitats dins del centre, aquests procediments es fan en parelles: mentre una persona es vesteix, l’altra vigila que no es cometin errors.

Les activitats de contenció consisteixen en la cerca de possibles malalts o morts, l’aïllament dels casos sospitosos, la desinfecció de les cases i pertinences dels afectats, i el seguiment de les persones amb què aquests hagin estat en contacte.

Finalment, és essencial la sensibilització, per informar la població sobre l’origen de l’epidèmia, les formes de contagi i les mesures de prevenció que s’han de prendre, les cures mèdiques que s’ofereixen als centres de tractament i la forma de fer ritus funeraris segurs.

A l’epidèmia d’Àfrica occidental del 2014 al 2016, la més greu de la que es té registre i que a diferència de les anteriors va afectar grans ciutats, la feina dels nostres equips va ser essencial per frenar el brot. Vam intervenir a Guinea, Libèria i Sierra Leone des del principi de l’epidèmia: vam instal·lar centres de tractament, vam prestar suport psicològic a malalts i supervivents i vam organitzar activitats de promoció de la salut, vigilància i seguiment de contactes. Al pic del brot, els nostres equips en aquests tres països estaven formats per gairebé 4.000 persones contractades localment i més de 325 expatriades. Als nostres centres, vam ingressar gairebé 10.400 persones, de les quals més de 5.200 van donar positiu; de totes, gairebé 2.500 van aconseguir sobreviure.

La desena epidèmia d’Ebola a la República Democràtica del Congo (RDC) es va declarar l’1 d’agost del 2018 i es va tancar oficialment el 25 de juny de 2019. Va ser la pitjor epidèmia d’aquesta malaltia que ha castigat la RDC i la segona pitjor del món. Va afectar les províncies de Kivu del Nord, Kivu del Sud i Maniema, a més de les regions frontereres d’Uganda. El brot va deixar al seu pas no només gairebé 2.300 morts, sinó també un sistema de salut fràgil que s’ha debilitat encara més per l’epidèmia, en una àrea on les necessitats són enormes. Aquesta va ser la primera epidèmia en què es va utilitzar la vacuna contra l’Ebola.

Poc després va començar l’onzena epidèmia a RDC, a la província de l’Equador, que va durar sis mesos, i es va frenar gràcies a una millor resposta mèdica. Va finalitzar el novembre de 2020.