Aquesta infecció parasitària, mortal en la majoria dels casos si no es tracta, és present a 36 països africans, especialment a les àrees rurals on prospera la mosca que la transmet. La malaltia va arribar a controlar-se als anys 60 del segle XX, però la propagació de conflictes armats pel continent i l’afebliment dels sistemes de salut van contribuir al seu ressorgiment.

Avui, a diferència d’altres malalties oblidades en què gairebé no hi ha progressos, els casos de malaltia de la son s’estan reduint any rere any gràcies als programes de control: és així com, el 2009, la xifra de nous casos reportats es va reduir a menys de 10.000 per primera vegada en mig segle. En els darrers 20 anys, els nous casos registrats s’han reduït un 97 %.

Com es transmet i quins símptomes té?

La tripanosomiasi humana africana (THA) és transmesa per la picada de la mosca tse-tse infectada amb el paràsit tripanosoma. Més del 95 % dels casos els causa el paràsit Trypanosoma brucei gambià, present a l’Àfrica central i occidental, mentre que la resta es deuen al T. b. rhodesenc, que es troba a Àfrica oriental i del sud.

El paràsit ataca el sistema nerviós central, i produeix greus trastorns neurològics i la mort en gairebé tots els casos, si no es tracta. Durant la fase I de la malaltia, el paràsit és només a la sang i és fàcil de tractar (encara que difícil de diagnosticar, ja que els símptomes, com la febre i la debilitat, són no específics). La fase II comença quan el paràsit passa de la sang al sistema nerviós central i apareixen els símptomes neurològics o psiquiàtrics, com ara mala coordinació, confusió i trastorns del son.

Com es diagnostica?

És difícil de diagnosticar, ja que requereix tres passos. El primer és la identificació de persones potencialment infectades mitjançant el test reactiu ràpid d’anticossos o mitjançant la palpació ganglionar, que detecten si hi ha algun tipus d’infecció. Per als que donen positiu, el segon pas consisteix en noves proves per determinar la presència del paràsit tripanosoma i descartar que la infecció tingui altres causes; per això, es realitza una punció ganglionar i s’analitza amb microscopi. Els qui tinguin el paràsit en sang, se sotmeten llavors a la tercera fase del diagnòstic: una punció lumbar a la medul·la per buscar-lo al líquid cefalorraquidi i determinar així l’estadi de la malaltia i el millor tractament. Aquests mètodes de diagnòstic necessiten personal qualificat i instrumental específic, i no estan adaptats als entorns sense recursos on es produeix la malaltia.

Com es tracta?

A la fase I de la malaltia s’utilitza pentamidina, un medicament que s’administra per via intramuscular durant set dies i en règim ambulatori. El tractament és poc tòxic i força eficaç. Per a la fase II, el millor tractament és una teràpia combinada de nifurtimox oral i eflornitina intravenosa (NECT), desenvolupada per la iniciativa Medicaments per a Malalties Oblidades (DNDi, sense ànim de lucre), MSF i Epicentre. És el tractament recomanat per l’OMS, que l’ha inclòs a la llista de medicaments essencials.

Abans de la NECT, el tractament es feia amb melarsoprol, un medicament derivat de l’arsènic desenvolupat el 1949, que té molts efectes secundaris i fins i tot pot causar la mort; els pacients solien descriure els seus efectes com de “foc a la sang”.

DNDi ha aconseguit un gran avenç en el tractament d’aquesta malaltia, amb el desenvolupament d’un nou medicament, fexinidazol, l’ús del qual va ser aprovat a finals de 2018. És el primer medicament d’administració oral i que funciona a tots els estadis de la infecció; és més segur, més fàcil d’administrar i més eficaç. Mentre se n’amplia l’ús, la NECT continua sent una opció segura i d’alta eficàcia, encara que no tan senzilla com seria desitjable.

MSF i la malaltia de la son

Hem estat pioners en el diagnòstic i el tractament d’aquesta malaltia, principalment en zones de guerra o alta inestabilitat. Vam llençar els nostres primers programes el 1986 i des de llavors hem examinat o realitzat les proves a gairebé tres milions de persones i tractat a més de 56.000 a països com República Democràtica del Congo, República del Congo, República Centreafricana, Sudan del Sud, Uganda, Txad i Angola.

El primer pas és trobar les persones malaltes. A les zones on la malaltia és present, en col·laboració amb els Ministeris de Salut, organitzem campanyes de despistatge o cribratge: són proves o exàmens clínics que es fan sistemàticament a un grup determinat de població, fins i tot als que no presenten símptomes. Quan el diagnòstic es confirma, els casos a la fase II són ingressats per al seu tractament al nostre hospital, ja que la NECT necessita perfusió intravenosa a càrrec de personal especialitzat.

Actualment, a més de diagnosticar i tractar en els nostres projectes, ens concentrem a formar el personal dels Ministeris de Salut i en tasques d’incidència política per millorar els programes nacionals de lluita contra la THA. A més, des dels nostres centres logístics a Europa, ens encarreguem del subministrament i distribució de tots els medicaments contra la malaltia del son que s’utilitzen avui a tot el món; aquest programa es realitza en col·laboració amb l’OMS, i amb les farmacèutiques Sanofi i Bayer, que els fabriquen i els proporcionen gratuïtament.

La fi de la malaltia de la son?

Ens trobem en un moment crucial: la reducció de nous casos ha estat tanta que si tots ells fossin tractats i es controlés el vector de transmissió (la mosca tse-tse), podríem estar a un pas d’eliminar la malaltia. Però per això és urgent el desenvolupament de proves de diagnòstic adaptades a països sense recursos i escàs personal mèdic, i de més opcions de tractament.