Desastres naturals

Els fenòmens naturals de gran magnitud, quan es produeixen prop de zones habitades, solen provocar terribles pèrdues humanes i materials: parlem de terratrèmols, huracans, tsunamis, inundacions o lliscaments de terra, entre d'altres.

Tenen efectes especialment greus quan no hi ha sistemes d'alerta primerenca que permetin que la població es prepari o es protegeixi, ni tampoc recursos apropiats per donar resposta a les necessitats que provoquen. En qüestió de minuts, una catàstrofe d’aquestes característiques pot matar, ferir o afectar milers de persones, destruir ciutats senceres i mitjans de vida (cultius, bestiar, pesqueries, etc.) i inutilitzar infraestructures de transport, comunicació, electricitat, aigua, sanejament i atenció mèdica.

En els darrers anys, ha augmentat el balanç de persones ferides que els desastres naturals provoquen, sens dubte a causa de la creixent urbanització de la població mundial i de les condicions deficients en què aquesta es duu a terme en països sense recursos (construccions de mala qualitat, infraestructures d'aigua i sanejament insuficients, etc.).

Quan hi ha un desastre natural, la immediatesa de la resposta medicohumanitària és crucial per salvar el màxim de vides possible.

Quines són les prioritats mèdiques?

No tots els desastres naturals provoquen les mateixes conseqüències, per tant, en una organització com la nostra, el primer pas és avaluar les necessitats per tal que l'assistència sigui adequada i pertinent. Pot passar que moltes persones hagin resultat ferides i el sistema de salut del país no les pugui atendre, com va passar després del terratrèmol d'Haití del 2010; en aquella crisi, l'atenció mèdica que vam proporcionar es va centrar en l'estabilització, cirurgia i atenció postoperatòria. Tot això s'ha de fer amb la màxima urgència per evitar complicacions si les ferides s'infecten. En una segona fase, cal donar atenció ortopèdica i de rehabilitació per assegurar la recuperació plena dels pacients.

En el cas de persones que hagin estat rescatades de la runa, a més de politraumatismes, poden patir síndrome d'esclafament: és una insuficiència renal aguda provocada per l'acumulació a la sang de toxines procedents dels teixits i músculs danyats. Els ronyons no són capaços d'eliminar-les totes i s’ha de practicar una diàlisi urgent, ja que, si no es tracta, aquesta malaltia és mortal.

A més, si el sistema de salut ha quedat greument danyat o està saturat pel flux de pacients, cal posar en marxa serveis obstètrics per tal d'atendre les dones embarassades o parteres.

D'altra banda, contràriament al que es pensa, no hi ha risc d'epidèmies a causa de la presència de cadàvers, ja que aquestes persones van morir a conseqüència del desastre i no pas per una malaltia infecciosa. És important, però, assegurar l'enterrament dels cossos per no traumatitzar encara més una població que ja està molt afectada (MSF no fem aquesta mena de tasques, el nostre objectiu és centrar-nos en l'atenció mèdica).

Si les condicions continuen deteriorant-se, sí que poden donar-se malalties relacionades amb la mala qualitat de l'aigua. Per aquest motiu, la distribució d'aigua potable sempre és urgent, d’una banda, per evitar deshidratacions i, de l'altra, per evitar que la gent acabi bevent aigua contaminada i contregui malalties diarreiques, a les quals els infants són molt vulnerables.

La distribució d’articles de primera necessitat és essencial per garantir unes bones condicions d'higiene i abric als llocs de refugi, ja que l'amuntegament, la manca de neteja o l'exposició al fred faciliten l'aparició de malalties. Per exemple, poden produir-se brots de xarampió, pneumònia o còlera.

Finalment, l'experiència en desastres naturals com el tsunami de 2004 al sud-est asiàtic o el terratrèmol d'Haití, el 2010, ens ha ensenyat que la resposta a les necessitats de salut mental també és essencial dins de la resposta d’urgència: és la millor manera de prevenir conseqüències a llarg termini. En aquestes crisis, sovint arriben als centres de salut persones amb mal de cap, mal d’esquena o dificultats respiratòries, símptomes que sovint estan relacionats amb l'estrès que han patit; els nostres equips els proporcionen suport psicològic.

Quines són les prioritats logístiques?

Atès que la resposta a un desastre natural ha de ser immediata si es volen salvar vides, per a nosaltres l'enviament de material mèdic vital és una prioritat. Un cop a la zona afectada, cal identificar les estructures sanitàries on es pot treballar i, si això no és possible, instal·lar hospitals i dispensaris com més aviat millor (mitjançant estructures temporals com tendes de campanya, estructures inflables o contenidors prefabricats).

Tot això requereix la mobilització d'una cadena logística important que comença als nostres centres d'aprovisionament a Europa, on tots els materials necessaris per a aquest tipus d'intervencions ja estan preparats per ser enviats. Trobaràs més informació sobre la nostra logística aquí.

MSF i els desastres naturals

Entre els esdeveniments que van propiciar el naixement d’MSF, hi ha dos desastres naturals que van tenir lloc el 1970: el terratrèmol del Perú i les inundacions al Pakistan Oriental (actual Bangladesh). En totes dues catàstrofes, va evidenciar-se que la resposta internacional s’havia de professionalitzar i adaptar a aquesta classe de crisi i, sobretot, proporcionar intervenció mèdica immediata.

Des de llavors, hem donat resposta a nombrosos desastres naturals i hem intentat millorar-ne l'eficàcia: els terratrèmols de Nicaragua (1972), El Salvador, l'Índia i el Perú (tots el 2001 i, al Perú, de nou el 2007), Armènia (1988), l’Iran (2003), Xile (2010), Japó (2011, seguit d'un tsunami) o Nepal (2015); els huracans Mitch (Amèrica Central, 1998), Nargis (Myanmar, 2008), Gustav (Haití, 2008), Haiyan (Filipines, 2013), Matthew (de nou a Haití, el 2016) i Idai (a Moçambic, 2019); les inundacions de Moçambic (2000) o Pakistan (2010); o el tsunami del 2004 al sud-est asiàtic.

Cal recalcar les intervencions als terratrèmols del Pakistan (2005), el primer en què els nostres equips van fer front a una quantitat ingent de ferits amb politraumatismes, en una zona d’accés molt difícil, i al d’Haití (2010), que va tenir un impacte brutal a Port-au-Prince i els voltants (inclosa la terrible epidèmia de còlera que es va desencadenar) i ens va portar a llançar l'operació d'assistència més important de la nostra història.